Com cada any, ja tenim les nominacions als Oscars de Hollywood sobre la taula i, amb elles, les polèmiques que contribueixen a mantenir el seu interès mediàtic. En aquesta 96a edició llegim notícies sobre la diversitat i l'equitat, que, també com cada any, segueixen quedant-se en el fet superficial i anecdòtic. Per exemple, celebrar que hi hagi actors i actrius negres a totes les nominacions a la interpretació, sense investigar si la diversitat és també rere la càmera, no deixa de ser una notícia bona però insuficient per valorar si s’està fent bé la feina. O que, per primer cop a la història, tres pel·lícules dirigides per dones estiguin nominades a millor film, en una llista de deu, no deixa de ser una trista notícia en unes nominacions que segueixen sent conservadores malgrat que pràcticament un centenar de països del món hagin estat representats a les votacions.
Una d’aquestes pel·lícules “afortunades” és l’exitosa Barbie, de Greta Gerwig, el film comercial i, suposadament, feminista de l’any. La polèmica en aquest cas ha vingut donada perquè ni la seva directora ni l’actriu protagonista, Margot Robbie, han rebut la nominació corresponent i el total de nominacions del film s’ha quedat en 8, enfront de les 13 nominacions aconseguides per la gran favorita, Oppenheimer, de Christopher Nolan, un film dirigit per un home i amb un heroi masculí normatiu al centre del relat. ¿L’acadèmia de Hollywood ha castigat Barbie per ser un film de grans audiències amb missatge feminista, liderat per dones i que retrata un món on els homes tenen una presència residual o anecdòtica? Segons la llegendària Whoopi Goldberg, ni de bon tros. “No tothom aconsegueix un premi”, ha dit. Cadascú que interpreti el que vulgui.
Confesso que vaig gaudir de Barbie. Ara bé, cal fer justícia històrica i recordar que l’estratègia d’intercanvi de rols entre gèneres com a recurs cinematogràfic per empènyer l’audiència a pensar sobre el sistema de privilegis i opressions en què vivim fou utilitzat per primer cop per Alice Guy al film Les résultats du feminisme ni més ni menys que el 1906. Vaja, des dels mateixos inicis del cinema. Truc vell per a una pel·lícula que vol fer bandera del feminisme al primer quart del segle XXI. ¿Però Barbie és realment un film feminista? ¿O es queda només en un anunci? El que és cert és que la pel·lícula és exageradament normativa tant en el seu retrat d’un binarisme de gènere que ja sabem obsolet com en el moment en què planteja la qüestió de gènere com una lluita pel poder, justament el contrari del que conforma l’essència del feminisme, que busca, precisament, construir una societat al marge de qualsevol sistema d’explotació.
Així les coses, el gran film feminista de l’any que trobo a faltar a les nominacions, i del qual ningú parla, és el documental Smoke Sauna Sisterhood de la directora estoniana Anna Hints. Un film celebrat internacionalment, guanyador a la passada edició dels Premis del Cinema Europeu i que verdaderament indaga en les ferides i la violència del patriarcat. Massa profund, honest i inspirador per a la catifa vermella dels Oscars.
