Juan Pedro Quiñonero: "Si Pla hubiera escrito en francés, no solo sería Nobel, sino que sería una autoridad planetaria"

BarcelonaDegà de la premsa europea a París, Juan Pedro Quiñonero és una rara avis difícil d'encaixar enlloc que ha vist com el seu diari l'acomiadava després de més de 40 anys. A finals de l'any passat va publicar unes memòries, titulades De la Europa de las libertades a la Europa de las extremas derechas (Guillermo Escolar Editor), i en parla en aquesta entrevista on desgrana també les glòries i les misèries de la vida dels corresponsals, alguna frase indiscreta de Felipe González i la seva visió sobre Europa des de la talaia parisenca que permet una mirada amb perspectiva.

El diari Abc ha prescindit de vostè després que hagi defensat l’ús del qualificatiu “extrema dreta”, en contra del criteri del director del mitjà. Per què incomoda tant aquest terme?

— Em va sorprendre, perquè només cal obrir el meu llibre per veure que no tinc una posició particular sobre l’extrema dreta, sinó que em limito a constatar un procés i una evolució històrica.

En tot cas, creu que part de la incomoditat és que admetre que hi ha extremes dretes a Europa d’alguna manera obliga a admetre que també n'hi ha a Espanya?

— Això del trumpisme i les extremes dretes és una evidència a tot Europa. El que està passant a Espanya és exactament el que ha passat a França els últims vint o trenta anys. El 1995 l’extrema dreta de Le Pen es va convertir en el primer partit obrer de França, i en les últimes eleccions el 63% dels obrers i els agricultors francesos van votar l'extrema dreta. Tot fa pensar que el que ha passat a Extremadura i l’Aragó va per aquest camí. La tendència a maquillar l’extrema dreta amb altres qualificatius és una evidència. I això passa a Madrid, i fins i tot en algun gran diari de Barcelona.

Són gairebé cinc dècades a França. Les han vist de tots colors.

— Jo hi arribo el 1977. Farts de mi, al diari Informaciones van decidir que m’enviaven a Europa, a seguir Adolfo Suárez, i ja vaig continuar amb tots els que van venir. En el cas de Felipe González, per exemple, recordo quan la Unió de l’Esquerra, que aglutinava socialistes i comunistes, va arribar al poder a França. La pregunta era òbvia: què pensava fer davant d’això? Doncs bé, m’agafa pel braç i em diu: “Quiñonero, a mi els únics comunistes que m’interessen són els comunistes morts”. Doncs bé, a partir d’aquí les extremes dretes no han deixat de créixer i les esquerres s’han enfonsat elles soles. A França, avui, socialistes, comunistes i ecologistes tenen menys electors i diputats que l’extrema dreta de Le Pen. I podem imaginar que, a Espanya, el president Sánchez i les esquerres acabaran tenint menys vots que Abascal.

Com es veu Europa des de París?

— París és una talaia magnífica perquè permet comprendre el que pensen els alemanys, els espanyols, els italians, els anglesos... En altres temps, l’eix francoalemany era un pilar de la construcció política d’Europa, però això s’ha ensorrat i avui tenen perspectives antagòniques, cosa que no sé si es veu tan clarament a Espanya. I el lloc d’Espanya ha quedat diluït, esclar.

Hi ha espai per a una unió real, més enllà de la coincidència d’interessos concrets i sovint circumstancials?

— La política i la civilització europea han patit un canvi a negre, cap a un futur incert. A Alemanya, que ha sigut pilar de la construcció europea, l’extrema dreta té més poder que el Partit Socialdemòcrata. És una tragèdia política de la qual no hi havia precedents des de Hitler. I a França l’extrema dreta té els líders més populars i amb millors perspectives de vot. Les perspectives són negres.

Comença a fer de corresponsal imitant la BBC però al llibre escriu: “Tanta equanimitat àcida va acabar cansant els que em pagaven”.

— Fa segles, jo treballava a la SER, i com que guanyava un bon sou, vaig dir: m’he d’inventar alguna cosa, perquè, si el comptable calcula què faig i què cobro, em faran fora. I em vaig inventar una revista de premsa europea. La cosa va funcionar bé fins que els responsables que m’havien de donar pas, primer Iñaki Gabilondo i després Luis del Olmo, no coincidien amb els plantejaments del Financial Times o del Frankfurter Allgemeine Zeitung, i aleshores, en comptes de donar-me pas en directe, ho gravaven. I si no els agradava, no ho passaven.

Ser corresponsal és més fàcil avui o fa cinquanta anys?

— La feina de corresponsal ha caigut de manera vertiginosa. Fa segles, Tomàs Alcoverro, corresponsal emèrit de La Vanguardia a l’Orient Mitjà i jo guanyàvem, grosso modo, mil dòlars de l’època, que avui podrien ser uns 4.000 euros. Avui dia, pràcticament tots els corresponsals de diferent sexe o signe polític cobren a tant la crònica: 100 euros, 120, 150 amb sort. Per pagar un lloguer a París de 150 en 150 euros s’ha de treballar un infern, i d'això se’n deriva una precarietat absoluta, i per això el corresponsal s’ha de sotmetre al dictat. I, així, des de Madrid diuen el que pensen que cal dir. I quan parlo de Madrid també parlo de Barcelona.

Què és l’economia de la incultura de què parla de manera recurrent al llibre?

— Abans, tant per escriure als diaris com per tenir una vida pública calia tenir un mínim de cultura. Quan vinc a Barcelona, que és on tinc casa a Espanya, els dos primers dies cometo l’error de veure algunes tertúlies. I quedo horroritzat pel nivell de desconeixement dels temes, pel nivell de fanatisme ideològic. Tot es divideix en blanc i negre, esquerra i dreta, i la realitat queda oculta, callada. Un dia, el director del diari em va dir: estaria bé que suggerissis idees. Jo li vaig dir que seria una bona idea sortir al carrer i fotografiar el que hi passa. Em van parar els meus i em van dir: "Però, Quiño, estàs boig?" El carrer fa por.

Què no entenem de França des d’Espanya?

— França travessa la crisi política més greu des de la fundació de la Cinquena República. Dit això, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta la identitat de França no la posa en dubte ningú. El problema d’Espanya és que els de Múrcia, Saragossa i Lleida no saben què és Espanya i tenen visions totalment diferents. Al meu llibre De la inexistència d'Espanya explico que, com a mínim des del 1640, cap govern espanyol ha estat capaç d’integrar bascos i catalans. I això es deu a una ignorància absoluta i unes manies caïnites devastadores. Per abordar aquest afer cal començar per la cultura. I a Valladolid, Cartagena, Extremadura i Conca han d’intentar comprendre una miqueta que hi havia un senyor, Ramon Llull, que escrivia en català abans que s’escrivís en francès i en castellà, i que això és una realitat que no ha deixat de créixer i multiplicar-se. A gairebé cap història d’Espanya se subratlla l’especificitat, entre cometes, catalana; enlloc s’explica que Torres i Bages parla de la nacionalitat catalana o que Joan Fuster, des de Sueca, parla dels Països Catalans.

Macron, a la Conferència d'Ambaixadors del 27 d'agost del 2019 deixa caure aquest pronòstic. “Les civilitzacions desapareixen, els països també. Europa desapareixerà”. Hi està d’acord?

— Aquesta noció ja me la va dir Julien Green, un home molt savi, fa anys. Vaig tenir la sort d’anar a una de les reunions que feia amb tota mena d’amistats i ens va deixar caure això que França estava feta pols i que les nacions europees s'estaven convertint en països amenaçats i balcanitzats, i que el futur d’Europa, en aquest sentit, era incert. Només cal veure el que passa a Ucraïna o què significa Donald Trump. I veure la presidenta de la Comunitat de Madrid defensant-lo... doncs són barbaritats que només contribueixen a destruir el concepte mateix d’Europa.

I en queda res de la grandeur francesa, doncs?

— Doncs jo crec que sí. Tothom parla de la decadència de França i de París, però jo camino sovint des de la passarel·la del pont de les Arts i constato que a moltes parelles joves els encanta venir aquí; i veure, per exemple, la catedral de Notre-Dame, un altre símbol de la crisi nacional de França, que porta feta pols des de no sé ja fa quant temps. En la seva reinauguració va venir Donald Trump i no el papa. I, malgrat això, el país continua tenint un gran atractiu per als turistes, fins i tot dins de la crisi global en la qual està immersa. Ho deia George Gershwin i continua sent vigent: en termes de lletres de música només hi ha dos temes: l’amor i París. Perquè París té alguna cosa que no té Cartagena o Madrid.

Quins plans té per al futur?

— Vull fer un llibre de fotografies que es digui París en color. Perquè la ciutat ha sigut molt fotografiada, però en blanc i negre, que és un color que no existeix: Willy Ronis, Cartier-Bresson... I, relacionat amb l’àmbit periodístic, he enviat 18.000 correus a directors i directores de diari proposant fer un panorama de com es veu la notícia del dia als diferents diaris europeus. Tindré èxit? Li he dit a la meva dona que posi espelmetes a l’església de Saint-Germain-des-Prés.

He llegit que es queixa d’haver exercit el columnisme perquè va patir ostracisme tant a Madrid com a Barcelona, m’imagino que per causes diferents i probablement simètriques.

— Fa segles, quan l’Abc el dirigia Luis María Anson, que encara no era d’extrema esquerra, li vaig dir: què et sembla si faig una columna cultural, és a dir, com mirem l’actualitat a través de l’alta cultura. El París de Mercè Rodoreda, de Pla, de Baroja. Però ni a Madrid ni a Barcelona m’han fet mai ni puto cas amb aquesta història. T'ho dic ara que no ens sent ningú. I crec que és lamentable, perquè hi ha algun gran director de La Vanguardia que es va iniciar en el periodisme a París. Pràcticament tots els grans escriptors han passat per París. I la ciutat genera fascinació: només cal veure la quantitat horripilant de llibrets francesos que es publiquen a Barcelona. No publiquem res de novetats alemanyes o australianes, però publiquem les últimes tonteries dels escriptors parisencs.

Què podríem aprendre del pas de Pla o Rodoreda per París, per exemple?

— Jo ja vaig defensar, l’any 1973, que Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Rosa Chacel i Mercè Rodoreda eren les grans escriptores europees del segle XX. Rodoreda sempre ha sigut estimada a Catalunya i ha sigut la gran escriptora catalana, però el lloc que té a París és de gran senyora d’estatura continental, europea. En el cas de Pla, si hagués escrit en francès no seria només premi Nobel, seria una autoritat planetària. Ha escrit tant com Balzac i amb la qualitat del poeta Lucreci. La Catalunya del segle XX és incomprensible sense recórrer a l’obra de Pla. I això no existeix en francès, en anglès o espanyol: un escriptor amb aquesta força polifònica que explica com viuen els pagesos però que també retrata el lloc de Barcelona en la geografia d’entreguerres, quan escriu amb precisió analítica les seves cròniques des de Berlín o quan és a Roma narrant l’ascensió del feixisme. D’acord que Meloni no és Mussolini, però assistim al creixement de l’extrema dreta a Itàlia i Pla ens ajuda a comprendre-ho.